Recorregut històric

1. PLANOLES.

Municipi ( 13,96 km2 i 329 h el 1981 ) de la vall de Ribes, que forma una estreta franja entre els termes de Toses, Ribes , Queralbs i Campelles, i que s'estén entre les serres de Gorrablanc al N i el puig de Coma Ermada ( a la serra de Montgrony ) al S. El relleu és molt muntanyós, cobert de boscos de roures i pins i també de pasturatges. La ramaderia ( bovina, sobretot ) va ser l'activitat econòmica principal.
El nucli es troba a l'esquerra del Rigard, a 1136 m d'altitud, prop de la via del ferrocarril ( construït al 1919 i de la N-152. El 1968 li fou agregat el poble de Planès de Rigard, que abans pertanyia a Toses. Comprèn, a més, el barri de Les Casetes, i alguna masia antiga com la de Cruells, o Can Fosses.
El dilluns de la Pasqua florida, la població celebra la festa de la truita i obsequia tots els concurrents amb aquesta menja saborosa. Aquesta festa fou iniciada anys enrere pels caramellaires, amb els ous arreplegats en llur recorregut. Hom ha cercat un origen medieval i s'ha pretès que rememorava el dia de les ermites, en què la població donava acollida i menjar a tots els vianants que anaven en pelegrinatge.
L'any 1962 la Diputació de Girona li atorgà la recompensa especial amb placa de plata, dintre la campanya d'embelliment de les poblacions rurals.
A l'any 919 un document parla de un alou situat " in valle petrariense in villa Planecoles ". A l'any 1092 es parla de " Planodolas ".
Esmentat el 938 a l'Acta de la Consagració de l'Església d'Urgell, pertanyia als Mataplana i al rei, però a partir del segle XVII formà, juntament amb Ventolà, una batllia reial dins la sotsvegueria de Ribes. Modernament ha esdevingut un notable centre d'estiueig i segona residència.
En el fogatge de la segona meitat del segle XIV, la població presentava un cens de 21 focs reials i algun altre que pertanyia a la baronia de Pinós. Al 1553 tenia només 10 famílies. A la darreria del segle XVII, juntament amb Ventolà, formava una batllia reial que depenia de la sots-vegueria de Ribes. El 1718 Planoles tenia uns 200 habitants. El 1787, 252 habitants. El 1860, 388 habitants. El 1877, 508 habitants.
L'església parroquial de Sant Vicenç és un edifici romànic notable dels segles XI i XII, d’una nau i absis, amb un esvelt campanar més tardà ( s. XVIII ), de planta quadrada, al seu costat. La restauració recent, feta amb bon criteri, ha recuperat l'estructura original d'una sola nau, amb un absis ornat amb arcuacions llombardes i arcs torals a l'interior, que en la façana nord estan completats amb contraforts. Al segle XVIII fou ampliada amb una segona nau, part de la qual corresponia a l'antic atri romànic ( del qual s'han restaurat quatre arcs al atri, enclavats en el parament del mur de migdia ). Guarda una pila baptismal del segle XII. Les primeres notícies que hi ha de l'església de Sant Vicenç de Planoles daten del 1114, tot i que cal suposar que existia de molt abans. Per proporcions, estructura i recursos tecnològics utilitzats la hi relaciona amb la veïna església de Sant Cristòfol de Ventolà. El conjunt actual és d’una gran bellesa, envoltat per petites i romàntiques places en la façana principal i en la façana occidental.
Cal esmentar, també, entre les masies del terme, Can Gasparó ( al veïnat de l'Aspra ).

2. PLANÈS DE RIGAT

Antiga parròquia sufragània de Nevà, situada més amunt de Planoles i que ha esdevingut també un centre d'estiueig.
La notable església romànica, dedicada a Sant Marcel, és d'una nau amb absis, i un graciós campanar d'espadanya sobre el mur de l'arca triomfal. Envoltada pel cementiri, una restauració recent ha suprimit una escala adossada a l'absis per accedir al campaneret, més tardà que no la resta de l'obra. Té les teulades de llosa antiga, i el seu absis, mostra una planta que sembla de ferradura o d'arc, molt obert a l'interior, interior que ha estat decorat amb unes pintures de gust discutible. D'aquesta església procedeix un frontal d'estuc en relleu, amb el Pantocràtor al centre, envoltat d'una aurèola que imita l'orfebreria, originalment recobert amb fulles d'argent, ara perdudes per l'oxidació; es conserva al Museu d'Art de Catalunya, a Barcelona.
Cal esmentar també, entre les masies del terme, Cal Jan Pau ( avui abandonada, al veïnat de Planès ).


3. NEVÀ

Es troba en un vall verdejant. El poble de Nevà és l'únic agregat de Toses que es troba al pendent N de la vall, a 1207 m alt. Esmentat com Toses el 839, és format per un grupet de cases més o menys escampades, i les ruïnes de l'antiga església parroquial de Sant Cristòfol ( en resta bona part del campanar romànic i de l'edificació mateixa, vora el fossar ). La parroquialitat es va traslladar el segle XVIII a la nova església parroquial, dedicada a la Mare de Déu del Carme i a Sant Cristòfol, que té també un campanar airós i quadrat.
Un Hug de Nevà és al•ludit diverses vegades el segle XII com a heretge càtara significat. Nevà celebra la festa major el diumenge anterior a la festivitat de Sant Cristòfol. També per la diada de Sant Grau - octubre - té lloc la festa petita, abans coneguda amb el nom de la Festa del Nap, puix que aquesta planta comestible, actualment tan menyspreada, era el complement indispensable de l'àpat que es feia aquest dia.
Al seu terme hi ha els masos de Can Canal i Can Baldric.


4. DÒRRIA

El poble de Dòrria es troba sobre la carretera de Puigcerdà, en un coster sobre la vall del Rigard, al NE de Toses, a 1550 m alt. S'hi fan i refan algunes cases per part d'estiuejants que van a La Molina. Esmentat ja el 839, com Toses i Nevà, el 903 hi fou consagrada l'església dedicada a Sant Víctor. L'església actual és un edifici romànic, modificat i sense absis, amb l'interior enguixat, però de línies boniques i fàcil de restaurar. Té també un campaneret a ponent, i es veu que el seu portal de migdia ha estat molt modificat i desplaçat. Al poble li ha estat incoat expedient per a declarar-lo conjunt històrico-artístic ( 1981 ).
Per tal d'evitar el despoblament del terme, l'any 1371 els residents foren redimits dels tributs que pagaven a la casa de Pallars.
Al seu terme es destaquen les masies de Cal Tit i Cal Bernat.


5. FORNELLS DE LA MUNTANYA

Fornells de la Muntanya és un altre petit nucli, a 1280 m alt, amb una església dedicada a Sant Martí, romànica, d'origen però engrandida posteriorment, al segle XVIII: l'absis fou suprimit i es construí una nau més gran. Darrera el presbiteri hi ha la sagristia, adossada, sota el campanar d'espadanya. L'interior i part de l'exterior és arrebossat.


6. ESPINOSA

El veïnat d'Espinosa, aigua avall de Fornells, a l'esquerra del Rigard, ocupa una posició una mica enlairada. Avui és un grup de quatre cases adossades, en què destaquen Cal Roquetes ( 1668 ) i Cal Pau; antigament, però, hi havia hagut la casa comunal de la baronia de Toses.


7. TOSES

Municipi ( 62,18 km2 i 132 h el 1981 ) de la vall de Toses, que dóna accés a la Cerdanya a través de la seva famosa Collada ( 1800 m alt ). Molt escassament poblat, els seus habitants es reparteixen entre els nuclis de Toses, Dòrria, Espinosa, Fornells i Nevà. El lloc ja és esmentat el 839, en la discutida acta de consagració de la catedral d'Urgell.
Cal cercar l'origen del nom del poble en el verb "tondre". Possiblement el paratge devia ser el lloc on efectuaven la tosa de les ovelles.
Tota la vall de Toses tenia com a centre jurisdiccional el castell de Toses, ben documentat des del segle XIII, quan ja pertanyia als nobles cerdans cognominats Urg o Urtx, que s'uniren per casament als Mataplana. Passà a formar part del gran domini dels barons de Mataplana, que entrant el segle XIV prengué el nom de baronia de Toses. Més tard la baronia passà als Pinós ( Pere Galceran de Pinós la va comprar al comte de Pallars a l'any 1375 ) i després als ducs d'Híxar. De l'antic castell es conserven trossos de mur i se'n veuen fossars a l'indret anomenat els Castellassos, sobre el poble.
El poble, un km més avall del castell, fou també fortificat i envoltat de torres i murs amb espitlleres; se'n veuen encara alguns vestigis a cal Bernat i dessota la rectoria. Al seu costat hi ha la capella de Sant Joan de Mata, en funcions de parròquia. El poblet, a 1444 m alt, ha sofert molts contratemps i destruccions, a causa de la seva situació fronterera; avui conserva encara el tipisme, amb cases rònegues esglaonades a la falda de la muntanya. Es destaca Can Serra, amb una interessant pallissa del 1858.
Al terme existeixen meners de volfram, antimoni, coure i ferro argentífer, però cap d'ells no és explotat. Uns escassos conreus i les pastures donen vida a la població.
L'església parroquial de Sant Cristòfol és l'element més destacat. Es troba al costat del cementiri, dominant tota la vall. És un edifici del segle XI, d'una nau, acabada amb un absis senzill que sembla renovat el segle XII per la seva part superior. L'interior de l'església és arrebossat; té capelles obertes als costats de la nau. La façana té dues finestres romàniques i la porta conserva l'antiga ferramenta d'ornamentació. Té un notable campanar, rabassut i massís, un gran sòcol amb arcuacions llombardes i un pis superior, cobert a doble vessant, amb una gran finestra oberta i altres que es veuen tapades, cosa que revela modificacions en la seva cobertura i segurament en la seva altitud. L'interior no té ara cap peça notable; només hi ha unes pintures modernes, imitació lliure de la pintura romànica, que adornen l'absis, amb la Maiestas Domini al centre, envoltada pels quatre Evangelistes i, al tambor, un àngel i els sants Pau, Pere, Jacob i Joan Baptista, així com el baldaquí amb la Verge i l'Infant rodejats dels profetes Daniel, Jeremies, Isaies i Ezequiel. D'aquesta església procedeixen, però, uns fragments del baldaquí romànic que han estat reconstruïts al Museu d'Art de Catalunya; s'hi veuen dos profetes i una sèrie d'animals o monstres en els paraments interiors. Al mateix museu es conserven una biga del baldaquí, unes pintures murals de l'absis ( amb una representació del Pantocràtor ), i dos fragments d'un revestiment d'un altar d'entrat el segle XIII però d'estil romànic. S'hi venera també una notable majestat romànica, perduda d'ençà del 1936. Una tradició deia que procedia d'una capella dedicada a Sant Salvador, situada a la caseria de Maians, prop de la collada de Toses, al lloc conegut per la Creu de Maians.


8. VENTOLÀ

Es troba al nord-oest de Ribes ( cap del municipi ), al solell del puig d'Estremera, a 1385 m alt. El poble és citat l'any 982 en un privilegi de Lotari al monestir de Ripoll.
L'any 1515 comptava amb 7 focs, gairebé la xifra que registra actualment. A la darreria del segle XVII, juntament amb Planoles, formava una batllia reial que depenia de la sots-vegueria de Ribes.
Al terme existeixen meners de coure ( amb plata i or ) i níquel que hom havia explotat.
La seva església, dedicada a Sant Cristòfol, és romànica, bé que modificada. Conserva tota la nau coberta amb volta de canó i un absis llis. El campanar, de finestrals apuntats o ogivals, és més tardà.


9. NTRA. SRA. DE MONTGRONY

Versions de la seva història:

a/ Quintilià, senyor de Macrono ( Montgrony ), mort l'any 778, inicià la Reconquesta de Catalunya, envaïda pels serrains, amb l'ajut dels cristians refugiats a les muntanyes de Mogrony. Les restes de defenses al Pla de Sant Pere poden ésser d'aquella època. A les rodalies trobem els significatius noms de Closos i Fossar dels Moros. El nom de Coma Ermada s'originà, per haver-s'hi aplegat les primers hosts cristianes armades.

b/ Un brau guerrer de nom Otger Cataló, es perdé pels valls pirinencs i anà a raure a la muntanya de Montgrony. L'única companyia que tenia era un gos que li guarí les nafres llepant-les-hi. Una vegada sanat, amb l'ajuda del gos i un potent corn aconseguí aplegar un estol de cavallers ( els Mataplana, Montcada, Pinós, Ribelles, Cervelló, Erill, Alemany, Anglesola i Cervera ), els quals davant la imatge de la Verge de Montgrony juraren deixar la terra lliure de l'invasor serraí. Catalunya, abans de Guifré el Pilòs, tingué com a escut el gos del capitost Otger Cataló, el gentilici del qual donà origen al nom de Catalunya.

c/ Fou el comte Arnau el qui reuní les forces armades de les vegueries de Ripoll, Berga i altres poblacions, al puig del Coma Ermada, per tal d'anar a deslliurar les coves de Ribes, en poder del rei moro de Mallorca.

Documentalment: L'any 834 es consagra l'església de Sant Pere de Montgrony. l'any 875, el comte Guifré el Pilòs dona l'església esmentada i la de la Verge del Castrum Machronio ( Montgrony ) al monestir de Sant Joan de les Abadesses. Hom deriva " Machronio " de Muntanya de Cronos, déu del temps.
La Mare de Déu de Montgrony, a 1400 m alt, és advocada per a fer revenir la llet mancada a les mares que crien, motiu pel qual és també coneguda amb el nom de Mare de Déu de la Llet. La imatge fou amagada, en unió d'una campana, durant la invasió serraina. Fou trobada per una parella de bous a començament del segle IX a l'indret on existeix la font. Fou consagrada també a l'any 834. La imatge és d'estil romànic i té mig metre d'alçària. L'edifici és del segle XVII. Al portal d'accés al santuari hi havia una anella que emprava el comte Arnau per a fermar-hi el cavall. Tocant a la capella es troba la casa hostatge; el té cura el senyor rector de Gombrèn.


10. SANTUARI DE NÚRIA

Sobre l’origen del santuari de Núria, un dels santuaris marians de major tradició i devoció popular de Catalunya, disposem d'una sèrie de dades històriques i relats llegendaris que ens donen les primeres notícies sobre el poblament de la vall. Les primeres notícies documentals són de 1087, any que el comte Guillem Ramon de Cerdanya va cedir la vall i les seves pastures al monestir de Ripoll. El santuari ja és esmentat en 1162, amb motiu d'unes indulgències concedides pel papa Alejandro III.
L'explicació llegendària ha arribat a nosaltres a través de l'obra del sacerdot Francesc Marès, “Història i miracles de la Sagrada Imatge de Nostra Senyora de Núria” (1666). Segons aquest llibre Sant Gil hauria arribat a Núria procedent de Fosses Marianes (Nimes) cap a l'any 700 i viscut com eremita en una cova durant tres o quatre anys. Cap a l'any 1072 va arribar a la vall, també segons la llegenda, Amadeu, pelegrí procedent de Dalmàcia, a qui en una visió havia estat encomanada la missió de trobar els objectes que San Gil havia deixat allí ocults i que s'han convertit en símbols de Núria : la imatge primitiva tallada per ell mateix, la creu, l'olla que coïa els aliments i la campana amb la qual convocava als pastors. A pesar que Amadeu va retornar sense trobar-los (la miraculosa troballa es va produir segons la llegenda a l'any 1079); se li atribueix la construcció de la primera capella que va haver en Núria.
L'actual talla de la Verge de Núria, romànica, data del segle XII. La seva devoció s'ha anat estenent per tot el país amb el pas dels segles, com demostren les renovades indulgències papals, la creació d'una confraria, els goigs que repartien santers i almoiners etc. Els pavordes del santuari pertanyien a la parròquia de Queralbs, de la qual depèn, i les romeries més importants -a part de la festa major del 8 de setembre, dia de la Verge de Núria- se celebraven els dies 29 de juny i 29 de setembre, dates que, respectivament, s'obria i es tancava el santuari. La Verge de Núria, patrona dels pastors pirinencs, és invocada així mateix contra l'esterilitat femenina : tradicionalment, les dones que volen ser mares introdueixen el cap dintre de l'olla al mateix temps que toquen la campana i demanen a la Verge el do de tenir descendència.
El santuari primitiu va ser ampliat i renovat en diverses ocasions. Durant el segle XVII es va construir l'ermita de Sant Gil (1615) i es va reconstruir el santuari (1639). Entre 1850-1880 es van edificar les cases de Betlem, de Loreto i de Sant Ignasi i en 1883 es van iniciar les obres de l'actual església, de concepció neorromànica, acabada en 1911 (el campanar va ser coronat en 1946). El Via Crucis monumental data de 1918 i entre 1925 i 1931 es van construir les cases de Sant Just, Sant Antoni, Sant Josep i Sant Gil, contigües al santuari i que formen un sol cos amb el modern hotel. Al juny de 1931, i a conseqüència de la proclamació de la II República Espanyola, es van reunir en Núria els diputats que van redactar l'avantprojecte de l'Estatut de Autonomia de Catalunya de 1932, conegut com el Estatut de Núria. Enfront de l'esplanada el riu de Núria forma un llac artificial construït en 1955.
. La popularització de la pràctica dels esports de neu ha estat decisiva per a la Vall de Núria. En 1909 van arribar els primers esquís i trineus, i a partir de 1916 el santuari i els albergs van romandre oberts durant l'hivern. La celebració, en 1921 i 1923, dels Concursos d'Esports d'Hivern de Núria va ser decisiva per a donar a conèixer les òptimes condicions de la vall en aquest aspecte. En 1928 es va iniciar la construcció del ferrocarril de cremallera, inaugurat en 1931. Aquest fet va suposar un canvi radical en l'accés al santuari i a la vall - anteriorment, per a arribar A Núria havia tres hores llargues de camí, a peu o en mul, des de Queralbs. El famós vers de Maragall, "Verge de la vall de Núria, voltada de soledats..." havia començat a ser menys cert.